JAUME ROIG VS SOR ISABEL DE VILLENA

JAUME ROIG vs SOR ISABEL DE VILLENA

Jaume Roig (Començaments segle XV, València - 1478, Benimàmet) Metge de prestigi social i professional a la València del seu temps, Jaume Roig és l'autor d'una de les obres més emblemàtiques de la literatura valenciana medieval, que ell mateix titulà Espill (ca. 1460).

Jaume Roig "lo jove" devia néixer a València a començaments del segle XV. Mestre en medicina, probablement va estudiar a Lleida, fundada cap a l'any 1300 pel rei Jaume II, anomenat el Just. El seu prestigi social, heretat de la família, i la seva competència professional el van portar a ser metge de la monarquia, del municipi i dels estaments religiosos de la seva ciutat natal. Consta com a examinador de metges Va ser administrador i metge visitador de malalts de l‘Hospital d'en Clapers des de 1450 fins a la seva mort, i metge, administrador, majordom i diputat de l'Hospital dels Innocents (1452-1478), dedicat a l'atenció dels malalts mentals. Va ser conseller de València el 1456. Vinculat professionalment amb la corona catalanoaragonesa, era des de 1446, metge de la reina Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim, la mort de la qual va certificar el 1458. El 1469 estigué vinculat al servei de Joan II, conegut com Joan el Gran. Va col·laborar amb diversos convents i esglésies de València. Així, va portar el llibre de comptes de fàbrica de la parròquia de Sant Nicolau des del 1455; va ser benefactor del convent de la Trinitat (on va ser abadessa més tard Isabel de Villena) i va intervenir en les obres de la seva construcció en nom de la reina Maria (1456). El 1448 consta com a metge del Reial Convent de Predicadors.

El 1443, Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer, amb qui va tenir sis fills, tres nois i tres noies, la meitat dels quals es van vestir els hàbits. La seva esposa va morir abans de 1460, ja que a l'Espill s'hi refereix com a difunta. Roig va arribar a tenir un bon patrimoni: diverses propietats a València (quatre cases a la ciutat i diversos terrenys a prop) i d'altres béns, entre els quals és destacable la seva biblioteca amb 59 volums, la majoria dels quals són de medicina i testimoni de la seva formació universitària. La valoració professional del metge Jaume Roig i el seu èxit social i econòmic són un exemple més del triomf que va obtenir entre totes les capes socials la nova medicina escolàstica, que es va implantar per tota l'Europa llatina a partir del segle XIII.

L’Espill de Jaume Roig

Espill és una obra misògina del metge i escriptor Jaume Roig, escrita al voltant del 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar a escriure el seu Tirant lo Blanc. Jaume Roig hi parla en primera persona narrativa i s'adreça a Baltasar Bou, nebot seu en la ficció, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n'ha de viure al marge per obtenir la salvació. L'obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes vils, tret d'Isabel Pellicer (l'esposa real de Jaume Roig) i de la Mare de Déu.

Seguint la tradició narrativa romànica, l'Espill està escrit en més de 16.000 versos de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. Només se'n conserva un manuscrit, tot i que durant el segle XVI fou imprès tres vegades, la qual cosa prova el seu èxit. En aquestes impressions modernes, els editors afegiren al títol "Llibre de les dones", nom amb el qual, impròpiament, és coneguda encara avui.

Argument

L'Espill consta d'un prefaci i de quatre llibres que, al seu torn, es divideixen en quatre grans parts.

• En el prefaci el narrador fa tota una declaració de principis, ètics i estilístics.

• En el primer llibre, De sa joventut, coneixem el protagonista, que parla sempre en primera persona i explica ara la seua infantesa. Orfe de pare i foragitat de sa casa per la seua mare, es veu obligat a guanyar-se la vida i emprèn un viatge aventurer, primer per Catalunya i després per França. Combat en la guerra dels Cent Anys al costat dels francesos i, a París, ja ric gràcies als botins que ha obtingut, intervé en la vida cavalleresca.

• El llibre segon, De quan fon casat, narra els successius fracassos matrimonials del protagonista, primer amb una donzella que al final va resultar que no ho era, després amb una viuda, en tercer lloc amb una novícia i, finalment, explica l'intent frustrat de casar-se amb una beguina.

• En el llibre tercer, De la lliçó de Salomó, el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pretén casar-se amb una parenta seua. És aleshores quan se li apareix en somnis Salomó, el savi bíblic per antonomàsia, el qual profereix una llarga invectiva contra les dones que corrobora amb exemples bíblics les males experiències relatades en els dos llibres anteriors.

• Al llibre quart, D'enviudar, el protagonista, decidit a fer cas a Salomó, després d'un pelegrinatge per diversos monestirs catalans, es retira a València i duu una vida de pietat, totalment apartat de les dones. Al final, però, s'hi reconcilia i en salva dues de la crítica general: la Verge Maria i la dona de l'autor, Isabel Pellicer, que ja era morta i que elogia dient que pel seu comportament virtuós i exemplar "a tots paria més hom que dona".

Isabel de Villena

Isabel de Villena va néixer, probablement a València, el 1430. Va ser filla bastarda d'Enric de Villena, noble castellà de la casa dels Trastàmares. Isabel va ser batejada amb el nom d'Elionor Manuel i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven a Alfons el Magnànim. El 1445 va professar en el Monestir de la Trinitat de les clarisses de València, on seria nomenada abadessa el 1463.

Durant la seua vida religiosa sor Isabel es va guanyar fama de santedat i va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seua altura intel·lectual. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d'una epidèmia que assolà València l'any 1490.

L'única obra que s'ha conservat d'ella és Vita Christi, publicada a València el 1497 per l'abadessa que la va succeïr.

Obra: Vita Christi

Vita Christi és una vida de Jesucrist escrita amb el propòsit d'il·lustrar les monges del seu convent. La seua originalitat rau en el fet que l'autora és capaç d'omplir-la amb la seua prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení. Així, el que havia de ser una vida de Crist, esdevé en les seues mans la vida de la Mare de Déu: el llibre comença i acaba amb el naixement de la Verge i la seua assumpció al cel.

La senzillesa de l'estil

El que més destaca de l'estil d'Isabel de Villena és la utilització d'un llenguatge senzillíssim. Evita conscientment els cultismes i l'artifici literari, buscant la naturalitat i la facilitat de comprensió per al públic a qui destinava la seua obra.

Contrastant amb les senzilles escenes domèstiques, l'autora frueix descrivint la pompa i la solemnitat del protocol de les cerimònies celestials, recreant-se en la fastuositat de les teles, joies, els menjars i l'escenografia.

S'ha de remarcar també la seua tècnica amplificadora: té una rara habilitat per a redactar capítols sencers del seu llibre a partir d'un sol versicle de l'Evangeli, bastint-ne la resta amb la seua prodigiosa imaginació.

Obra femenina o feminista?

La feminitat va ser triada deliberadament i apareix a cada pàgina:

• Les autèntiques protagonistes del llibre són les dones.
• Hi destaquen alguns detalls tradicionalment atribuïts a l'emotivitat del caràcter femení: la predilecció per l'ús dels diminutius, la magnificació de la maternitat i del tracte afectuós amb els infants, la vehemència amb què s'expressa el dolor, el gust per la vida domèstica, la complicitat i la intimitat entre les dones.
• La coqueteria que es fa palesa en la descripció de la pompa i el luxe.

Però el que més s'ha discutit és si sor Isabel, a més de fer una obra "femenina", va fer també una obra "feminista". És molt compromès considerar feminista una dona del segle XV, però pareix obvi que el seu llibre constitueix una resposta a la misogínia que impregna tota la literatura medieval. Jaume Roig, l'autor del llibre més misògin de la nostra literatura, mantenia una intensa relació amb el convent de la Trinitat (era el metge). Sor Isabel devia conèixer el llibre i la tradició que pretenia continuar i volgué fer del seu Vita Christi una resposta a l'Espill, destacant virtuts femenines i demostrant la falsedat de les acusacions:

• Si els misògins afirmen que la dona és voluble, sor Isabel fa volubles als homes i fermes les dones.
• Si els misògins relacionen la dona amb el dimoni i aporten llistes de dones malvades, aquesta autora la considera santa, i confegirà una tirallonga de dones honestes.
• L'autora assenyala contínuament la predilecció de Jesús pel sexe femení.
• Fins i tot el mateix Jesucrist condemna explícitament la misogínia i els misògins.

Si entenem per feminisme la defensa de la dona, no hi ha dubte que sor Isabel de Villena pot ser considerada com a tal, abans de l'existència del feminisme com a moviment organitzat.